Veig les llums del passat, miri el meu camí i torni a veure tots aquells moments on no em vaig poder alçar. Contempli aquelles velles paraules que sorgiren entre les ones de la meua agitació i veig que res de tot allò em va servir per a res.
Encara sent com la ira, els cels... em menga per dins. Res a canviat, o tal vegada si? Simplement sé que tu estàs ací mirant-me amb els teus ulls de tardor. Les fulles han caigut en el meu sender. El camí es dificulta, tot es torna més perillós. El gel de la mort cau suaument per la meua esquena. Sé que he de donar-me més presa.
He trobat la meua essència. Una essència que em manté apartat, una essència que em traeix cada vegada que estic amb tu. No controli els meus actes, sóc d’esperit incert però tu em fas canviar intento lluitar contra mi mateixa però tu estàs de la seua part. Tinc les de perdre. Així i tot sóc feliç. Ara es el teu torn...
Hi veig al meu enemic enfront meu, em somriu. Està sedent de venjança, la ira li brolla dels ulls amb la força d’un volcà. Poc a poc està cremant-se per dins. Poc a poc es més fort.
No he colpejat, l’observi i a vegades trobi un raig de vida en els seus ulls. Però la seua ploma també es afilada i coneix el meu punt dèbil. Sols em queda atacar com a bèstia ferotge que es confon en el paisatge, crido als meus semblants i pocs em senten. Miren com cada vegada les paraules del contrincant em perforen com els ullals enverinats d’una serp. Crec que vaig a perdre, perdó, no era la meua intenció...
Ara resulta que el dèbil ets tu? No flaquegis, no tingues por. Mai et furtarà el nostre tro. Tu em vas fer descobrir que mai podrien vèncer-nos, que quan més arraconada tenen a la bèstia més ferotge i salvatge és. Tu em vas ensenyar a lluitar, a ser fort. Em vas fer-me alçar bevent de la teua sang, em vas fer fort. Tranquil, ara es hora de que JO torni a agafar les rendes...
Gràcies de tot cor.
No hay comentarios:
Publicar un comentario