recorda, ràpit!!!!!!

A la lluna d’aquell estiu en que amb dos hores podia acariciar els suaus cabells de la llibertat, que una turmenta era un crit de rebel·lia front a l’univers. Però la meua historia poc a poc s’acaba, s’esgota com la sorra entre els dits. El vent coneix el meu nom i on em pot buscar. Sols demane uns segons on jo ja et pugui sentir a prop de mi. Oblidar-ho tot i seguir endavant.

Un home camina davant meua, portava els cabells malbaratats, una gavardina negra i fumava amb molta gana. L’olor a tabac impregnava el carreró. Ell provocava eixa boira tan incòmoda per a poder seguir endavant.

Trac un altre cigarret del paquet ja quasi desfet. Pense en cada nit en la que jo podia cridar mentre em rebel·lia contra qualsevol que em m’ho impedia. Era aquell que d’on fos treia un raig de força lo suficient fort com per a endur-me a qualsevol per davant. Però sempre sol, sempre.

Aquest no em deixa espai, me està molestant. Aquest fum està mesclant-se amb el olor de l’alcohol que hi està derramat al sòl. No tinc ganes de esperar, aplegaré amb retràs si aquest no s’aparta. –Disculpi, pots apartar-te? Molestes.

Em gire, un xaval de la meua mateixa edat em diu que m’aparte. Que moleste. Que sóc innecessari. –Qui te creus que eres?.

-Algú que no has de enfadar...

-Val. El deixe passar i mentre somriu orgullós, aleshores per un moment pense, qué faria jo en aquest moment?

Molt bé, escòria. Passe per el seu davant demostrant la diferència de qui te la força i qui es el dèbil que s’ha de sotmetre...

I aleshores recorde que hagués fet...

Una mà m’agafa del muscle i em tira cap enrere. Què collons es cre...?

I li mire als ulls, alce el meu puny i li colpege amb tota la meua força. El cigarret cau. Em mira aterrit. Una forta melancolia em recorda aquell passat que em passejava per el meu regne. El meu TERRITORI. Mire el carreró, el pobre insensat comença a córrer carrer avall. Gràcies per aquesta sensació. He de tornar a recordar....