Patètic, negar-ho seria estúpid.

Corre com sinó hi hagués demà. Corre per tots els problemes que tens darrere. Aleshores somrius, em mires i em dius que farem tard. Així que t’agafe de la mà i acceleres el pas. Ja eixim del caminal. Jo estic al teu voltant botant, fent el bajoca en general, així ara sé que tens eixe somriure innocent en el llavis. Ni els bevedors compulsius, ni els fumadors passius podrien seguir-nos la pista, em viatjat fins més enllà de la mar. Em volgut avançar per aquest llarg corredor.

Què és el que sents al poder plasmar el teu món amb les teues mans? Escrius i saps dibuixar, per què  no et pots desfogar tranquil·la? Què necessites per a somriure? Va, posat la jaqueta i anem-nos-en, hui farà fred.

No tens fred? Clar, ets de la mateixa pasta que la lluna. Et consumeixes baix eixa màscara de carn, baix eixe falç somriure i fingida alegria. Inclòs eixos petits moments de pau, et costen car després... Però avui tens tu l’havà entre’ls dits ballant i cobrint-nos d’una boira suau. I ens tornem a veure asseguts enfront d’un petit mar, la lluna està reflexada i el temps no s’atura.  I al meu oït tornes a dir eixa paraula màgica que als dos ens fa riure d’eixa forma tan amarga, em diverteix sentir-la de nou, “patètic”. Escriure no resol els problemes, dibuixar tampoc, beure es mal i fumar ja es pitjor, almenys ajuden a descansar, a aturar-ho tot i relaxar els nostres muscles i recorda que mai oblides que inclòs els problemes de hui ens faran pessigolles al dia de demà. Avui nosaltres ja no plorem llàgrimes, plorem paraules. I es menys trist plorar amb motiu que sense ell.

Ara estic jo assegut enfront de la meua finestra, amb el quadern a la dreta, l’ordinador encès i buscant una ploma per al dos d’agost...