Què he fet? No ho sé, ho intuís. La he cagada
ja dues vegades en set dies. Tinc les ganes boges d’enviar-te cadascuna
d’aquestes paraules, però vaig a escriure “Sí”. Ara m’ignores i jo com un
gosset, et seguis la corrent. No vols jugar, però tens els meus daus en la mà i
no has parat de jugar-me. És un adéu, clar ho saps, vas ser tu la que mel va
dir. Et vaig prometre oblit, ho sent no puc. No et parlaré, no t’enviaré
missatges. Escriuré al buit. Ja saps on estic.
Voldria plorar i amb cada llàgrima se’n aniria
un record teu. Però tinc massa memòria, no se oblidar una arrapada. Tinc una
pregunta i no la pense dir. La clau està amagada a la Lluna de València. Sabia
que no podia estar amb tu, per molt que m’agradés. Ets massa per a mi.
Et diré sense excusa el perquè vaig anar. Et
diria que et vull, però no es pot voler això en tant poc de temps i no amb una
primera vista. No et puc llevar del cap, ni el teu nom, ni els teus ulls, ni
els teus llavis, el teu tacte, el teu rostre suau... Sóc tan patètic... No
deuria pensar en tu, no deuria fer-me açò. Deuria oblidar.
Ara
estic assegut un diumenge 12 de febrer de nou enfrontat al meu ordinador
escrivint. Intentant posar-me seré. Llàstima, puc però no vull. Escriure es per a mi un mal vici, igual que...
Espere que aquest no siga el final d'aquesta història. "L'ultim segon-Aspencat"
No hay comentarios:
Publicar un comentario