Pensi en els teus llavis i en les belles
paraules que em vas ensenyar, quan la lluna ens va acomiadar. Em vas demostrar
que la llibertat es estar al costat de qui més estimes, d’estar vivint dintre
d’una altra persona, en lloc anomenat cor...
Veure els teus llavis, sentir el teu suau
tacte i càlid sentiment, em fan somiar en aventures on jo et podia estimar
sense por a deixar de lluitar. Les teues mans m’agafen fortament i no
m’amollen a les brases de l’odi. M’agradaria
fondrem mentre em tens abraçat, però així ja no et podria veure. Vull besar-te suaument i sentir el teu calor.
La meua ira escampa la boira, escapa davall la teua mirada. Tu m’insufles la
vida que altres m’arravaten.
Ja em queden poques passes amb aquestes
sabates. Caminaré descalç per les brases de la vida o em posaré a volar al teu
costat. Agafaré un núvol del cel per a que els dos fem el camí junts. Una
mentida em podreix l’ànima, aquesta paraula em recorda al passat i dubte quina
es la meua vida. Estic amb tu al reflex de l’espill de la meua ment, sóc feliç
però l’ombra de la fera em cobreix i torne a estar encadenat. La venjança m’atrau,
sentir la ràbia em fa sentir fort i salvatge, la bèstia m’estima, forma part de
mi. Aquest dimoni, és un mal que a molts toca, pitjor que el d’Almansa, però es
la meua única aliança amb la meua ànima. I tu ets a qui més estime i per això
tinc por, no vull sentir el dolor que em tornarà a matar a pesar de que ja l’enyore.
Ara tens els teus ulls posats en el meu record
mentre llitges cadascuna de les meues paraules i així l’estiu tornarà a brollar
entre nosaltres i una nova oportunitat per a poder estar junts. A cada
síl·laba, el teu cor m’acaricia suaument mentre que l’odi de la bèstia recula.
No li facis cap mal, té por de que ens tornen a ferir. Fins el llop li entrega
el seus cor a una dona i plora mentre intenta desfogar-se amb la cacera.
Ara, sóc
assegut entre els murs del saber que en faran volar al teu costat estimada....
Princesa del vent.
No hay comentarios:
Publicar un comentario