Grito Vacío
this site the web

lunes, 18 de febrero de 2013

Sols es viu una vegada.

Amb antigues paraules de guerra que corren per les nostres venes. Ara que el vent bufa i plouen canonades entre els trons d’un nou temps que ha tornat de darrere. Mai callaran els murmuris que naixen de la flor del taronger, mai ens arrancaran les arrels que plantaren els nostres avis, aquelles que pretenen cremar. El vent que bufa, també escamparà les nostres paraules que convertides en cendra tornaran a la terra per a no morir mai en l’oblit. Ara el nostre poble veu un ressorgiment d’un moviment simbolitzat ara per una gavina tintada de negre. Ara comencem a estar sota aquella ala fosca que no ens deixava veure aquell sol del que tant parlaven els nostres pares.

Fereixen la nostra llibertat i sols tenim deures que ja no volem complir ja que no ens donen la llibertat ni el dret a poder viure. Sols podem existir entre les gotes d’aigua, sols som lliures quan ens amaguem drogats o entre els plecs d’una vella manta. Ja no tenim la llibertat, sols un vestit gris i el cap rapat. Ja no és comprendre, és entendre a tota aquella gent que voleu tancar, a aquella gent que ja no te res a perdre. No tornem a les presons repletes de vocables i paraules amants de la llibertat...

Ja no puc dormir, aquesta nit ja no hi ha lluna que puga mirar, no hi ha finestres i no recorde al sol. Sols tinc un record, el mateix que corre per les meues nits entre els ratolins, aigua, pa i ceba. En ell recorde a foc i sang de com em raparen, els crits rebels, la desolació que em destrossava i l’àcid amb el que escopia amb les paraules.


Al dia d’avui ja no tinc nom que recordar, sols un nombre, ja no tinc ombra i ja no em queden somnis. A ells, tampoc...

No hay comentarios:

Publicar un comentario

 

W3C Validations

Cum sociis natoque penatibus et magnis dis parturient montes, nascetur ridiculus mus. Morbi dapibus dolor sit amet metus suscipit iaculis. Quisque at nulla eu elit adipiscing tempor.

Usage Policies