Amb la força del vent m'eleve sobre el cel estrelat. Allí estan les imatges d'un passat gloriòs. Tristes llàgrimes tornen a les meues galtes, però ja no són meues; són dels núvols que amagaren un dia el sol per a mi. Per a tornar a la foscar de la qual perteneixia. Estic tris, es veritat. Envejo a les pedres, envejo als arbres, els envejo a tots. M'agradaria mantenirme imoassible a totes aquelles paraules que un dia et vaig dedicar, a totes aquelles llàgrimes que vaig intentar vessar per el teu cor.
Però avui no vaig a parlar de tu, no vaig a parlar de tot el que em vas fer sentir, ni vaig a parlar del que me transformat després d'això. Avui, parlaré de la nit. La mestra de tants guerrers, vigilant de dones i homes de la mala vida. Mare de tots aquells que no tenim rumb fix en aquesta vida. Mare, tu em vas ensenyar moltes coses i vaig a tornarte el favor.
Recorde, que quant el vent em va fer enlairar-me per aquella ciutat, vaig veure gent morir, altra complia traició i on molt es refugiava per por a la llum. Jo em preguntava, per què es refugien en les tenebres si es on més mal hi ha?, per què?
La meu pregunta fou retòrica, ningú respongué. Vaig vaixar al terra per a trobar jo mateixa la resposta a tot aquell envolic de misteris i embrolls.
Em vaig endinsar en aquell submón que mai vaig imaginar. Vaig vore com fills de burdell aplegaven lluny mentre gent a la que tenien al costat moria de fam. En la foscor hi havia por, por amagada en cada cantó, amagada d'arrere de cada contenidor dins d'una xeringa, amagada entre bandes. Però fins i tot la gent continuava refugiant-se allí. La música ofegava els crits de dolor del molts morts que ploraven per el seu error...
Ara es quan jo comence aprendre.
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
No hay comentarios:
Publicar un comentario